Sàpiens, una breu història de la humanitat. Yuval Noah Harari

Acabo de finalitzar el llibre "Sàpiens, una breu història de la humanitat" de Yuval Noah Harari. Excepcional! 

Em quedo pensatiu i amb un cert desig de relativisme. No sé si quedar-me amb Sant Agustí "estima i fes el que vulguis" o bé amb Richard Dawkins "som màquines de supervivència amb la finalitat de perpetuar l'existència dels egoistes gens que alberguen en les nostres cèl.lules". Però avui em decantaré per un versió sui generis de Galileo Galilei "malgrat tot, visc".

Reprodueixo un parell de fragments que he trobat molt interessants:

"El que ens hauríem de prendre seriosament és la idea que el nou estadi de la història inclourà no solament transformacions tecnològiques i organitzatives sinó també transformacions fonamentals de la consciència i la identitat humana. I aquestes transformacions podrien ser tan fonamentals que posessin en dubte el mateix terme humà."

"Desgraciadament, el règim dels sàpiens a la Terra de moment ha produït poques coses de les quals ens puguem sentir orgullosos. Hem dominat el nostre entorn, hem fet créixer la producció de menjar, hem construït ciutats, hem establert imperis i hem creat extenses xarxes comercials. Ara bé: hem fet disminuir el patiment que hi ha al món? Una vegada i una altra, el gran augment del poder humà no ha comportat necessàriament una millora individual del benestar dels sàpiens, i normalment ha causat una infelicitat immensa a altres animals...

...A més a més, malgrat les coses impressionants que els humans són capaços de fer, continuem dubtant dels nostres objectius i sembla que estem tan insatisfets com sempre."

Arribo a un conclusió: dins del marc de la visió històrica SOM un part minúscula de la mateixa i això ens hauria de fer més humils amb els nostre entorn, ja sigui aquest del regne animal com del regne vegetal, principalment amb els nostres coetanis. Però també ens ha de fer flexibles amb aquelles creences sobre l'existència que ens encadenen. Res no és fixe, tot és dinàmic. Tot pot canviar i canviarà. SOM responsables del moment històric que vivim.

Llibre no disponible

Algú com tu, Xavier Bosch

És la primera novel·la que llegeixo d'aquest periodista. Pel meu gust i la meva relació que establert amb el llibre, aquest el divideixo en dues parts. La primera part, on s'explica tota la història, en pràcticament temps real, l'he trobat previsible, romanticona, d'aquelles que pots trobar en molts llibres, amb diferents trames, romàntics dels qual feia molt temps que no llegia. Sovint m'ha invadit la temptació de deixar-la corre i invertir la lectura amb alguna cosa més aprofitosa. Però he aplicat aquella màxima que "dona't permís per arribar al final i potser entedràs l'inici". La segona part hi he trobat moments sublims, les cartes que en Xavier Bosch, en boca del protagonista, escriu i el desenllaç de la història són dignes d'un bon llibre. Però només per poder gaudir de tota la dialèctica que en Xavier Bosch utilitza en boca del protagonista Jean-Pierre Zanardi val la pena llegir el llibre.

"L'autèntica declaració d'amor és la que no es fa;

 l'home que sent molt, parla poc" 

                                                                        Plató

Llibre no disponible

La cura Schopenhauer, Irvin D. Yalom

Entre autobiografia, novel·la i manual de psicologia, així és com definirira aquest llibre de Irvin D. Yalom, catedràtic de psiquiatria en la Universitat de Stanford i psicoterapeuta.

Es tracat de l'últim any de vida d'un terapeuta, afectat de càncer, i la història del grup de teràpia que dirigeix.

Pels amants de la teràpia de grup i de la psicologia existencial és un llibre que t'omple de coneixement i de passió per la professió.

Llibre disponible

Hombres sin mujeres, Haruki Murakami

Un nou Murakami totalment identificable amb l'estil del seu autor. Una autèntica perla.

Són set històries sobre homes sols que han fracassat en la relació de parella o bé no han estat capaços de consolidar-la. Una curiositat és la referència, en algun dels relats, a llibres clàssics. El cas més evident és la història de Samsa enamorado una clara referència a la Metamorfosi de Kafka, però amb una història d'amor com a eix principal. Ha estat com llegir el conte de la Caputxeta vermella explicada per un altre protagonista, per exemple pel llop.

Em continua interpel·lan, com ja he comentat en altres entrades d'aquest bloc relacionades amb l'autor, el perfil dels personatges escollits per Murakami per protagonitzar els seus llibres. Personatges, la gran majoria homes, solitaris, fantasiosos, amb unes relacions familiars caracteritzades pel conflicte de rols,... Però alhora personatges curiosos i intrigants. Em pregunto si són fruit de la seva sensibilitat per els homes sols o bé són una part de la seva manera de ser que té com a principal canalització l'escriptura per compensar les habilitats en competències socials comunicatives de les quals es pot sentir mancat.

El més segur és que em continuï fent la pregunta cada vegada que llegeixi un Murakami.

Llibre disponible

Que tot sigui com no ha estat mai, de Joachim Meyerhoff

Regal de la Montse per Sant Jordi. Es tracta de la biografia d'un infant, fill del dircetor d'un hospital psiquiàtric, que fins als divuit anys viu en una casa de dins del recintre hospitalari, la casa del director, conjuntament amb els seus pares i els dos germans.

Reconec que la novel·la m'ha despertat interès a partir que el protagonista deixa la família per emancipar-se, a partir aquest moment he seguit amb inquietud tots els esdeveniments que s'hi van relatant. Per què? tampoc ho sabria explicar. Potser perquè m'ha resultat inversemblant tota la infantesa a dins d'un recinte amb malalts psiquiàtrics de tota mena. En canvi, a partir de que marxa de casa i estableix la nova relació familiar m'ha semblat un relat molt més realista on els elements relació pare-fill són descrits i reflexionats des d'una mirada que m'ha interessat.

Les crítiques que acompanyen la promoció del llibre com "una obra literària meravellosa" no les acabo de trobar justificades pel contingut del mateix. Però no sóc cap crític qualificat i no descarto que puguin tenir raó.

Joachim Meyerhoff va nèixer a Homburg el 1967. De formació d'actor de teatre, abans d'escriure va exercir com a membre i director del teatre Maxim Gorki de Berlín. El 2007 va ser escollit actor de l'anys a Alemanya. El llibre Que tot sigui com no ha estat mai ha estat un best-seller a Alemanya.







Durant la lectura del llibre he fet memoria d'una pel·lícula semblant que vaig veure i de la qual si que en aquest cas vaig trobar-la una obra mestra: Hombre mirando al sudeste, de Eliseo Subiela

Llibre no disponible

Anna Karènina

Títol: Anna Karènina

Autor: Lev Tolstoi

Pàgines:

Idioma: català

Segurament un dels millors llibres que mai he llegit i un dels millors de la història. No tant per la seva trama, típica per altra banda de les històries de drama romàntic, sinó per la seva literatura. 

Inicialment és una novel·la que Tolstoi escriu pel diari Ruski Vestnik que en feia una edició per entregas. Però el desacord, una constant de Tolstoi, amb l'editor fa que els lectors no acabin de llegir la novel·la.

Anna Karenina va ser escrita, conjuntament amb Guerra i Pau, durant els primers anys de matrimoni de Tolstoi amb Sofia Andréievna Bers amb la qual tingué tretze fills. Aquests primers anys foren feliços i tranquils, ben al contrari que els darrers anys de convivència que foren molt conflctius.

Un dels aspectes que m'ha cridat l'atenció és en quin personatge Tolstoi elabora el seu àlter ego. Crec que molts escriptors quan escriuen una història hi dipositen aspectes autoreferencials i en altres vegades la incorporació d'algun personatge que simbolitza aquella part d'un mateix que li agradaria ser.

El personatge de Constantine Dmitrich Levin, Levin, simbolitza l'àlter ego de Tolstoi. Per què? si observem la biografia de Tolstoi aquest es va caracteritzar per fer bandera de la resistència pacífica (no oblidem que la seva filosofia de resistència va inspirar a Mahatma Gandhi i a Martin Luther King), el seu pensament anarquista cristià (doctrina que afrimava que si cadascun dels individus és valuós davant Déu, només regeix el dret natural de les persones com a fonament de la llibertat personal i no hi ha lloc per a governs, civils o eclesiàstics, sobre les persones), reformador educatiu i vegetarià. En la figura del personatge de Constantine Dmitrich Levin hi apareixen algunes característiques que he esmentat, com a mínim és el personatge a través del qual s'articulen les reflexions socials més profundes de la novel·la i el que llegeix el filòsofs clàssics.

Un altre dels detalls curiosos de la novel·la és la presència del tren. La novel·la comença amb el passatge d'uns nens jugant amb un tren de joguina i el principal desenllaç de la novel·la el tren esdevé el mitjà de suïcidi. És cert que la novel·la reflecteix la importància que va tenir el traçat ferroviari entre Moscou i Sant Petersbourg per l'aristocràcia russa, inaugurat el 1851. Hi és curiós com la mort de Tolstoi també té a veure amb el tren. Cansat de la relació familiar i concretament de la relació amb la seva dona ,la qual havia empitjorat molt des del moment que Tolstoi havia decidit donar els drets de les seves obres per la causa dels pobres, decideix abandonar el refugi familar el 10 de novembre de 1910 en un tren. I el 14 de novembre, afectat d'una infecció pulmonar es refugia a casa del cap d'estació de Astapovo on va morir.

El món del cinema s'ha fet ressó de la novel·la en comptables versions. L'última Anna Karenina (2012), i no absenta de discrepància, la dirigida per Joe Wright i protagonitzada per Keira Knightley.

I una altra de les novel·les interessants sobre la vida de Lev Tolstoi és La última estación (2009) dirigida per Michael Hoffman i protagonitzada per Christopher Plummer en el paper de Tolstoi.

Llibre disponible

La veritat sobre el cas de Harry Quebert

Títol: La veritat sobre el cas de Harry Quebert

Autor: Joël Dicker

Pàgines: 680

Idioma : català

No havia sentit a parlar de la novel·la i encara menys de l'escriptor. Fou l'amiga Montse Coll que em va suggerir que l'havia de llegir i que m'agradaria.

És una novel·la que ha tingut en mi un procés de menys a més i també sensacions rares. Si fos impacient no sé si hauria passat més enllà del tercer o quart capítol, però la confiança de ser recomenada m'ha fet persistí.

I els últims 10 capítols han estat trepidants, intensos, misteriosos... com a mínim he passat per tres moments que creia que ja havia arribat al final i em sobtava que encara quedessin 100 pàgines, i no, encara no havia arribat al desenllaç. I el final, quedes descol·locat, com potser que aquells dos... no ho faré!

M'hi jugo un pèsol que en els pròxims anys en veurem la versió cinematogràfica, en té tota la pinta.

Una altra dada és com l'èxit ha arribat a l'edat de 27 anys, crec haver llegit que La veritat sobre el cas de Harry Quebert és la segona novel·la de l'autor. Esperem que no es compleixi la profecia que es cita en el llibre de que un escriptor únicament escriu un llibre que valgui la pena al llarg de la seva vida.

"Som al 2008. En Marcus Goldman, l'estrella més jove de les lletres americanes, no aconsegueix escriure la seva segona novel·la. Però en plena crisi d'inspiració li arriba la notícia: el seu amic i antic professor a la universitat, l'escriptor de culte Harry Quebert, és acusat d'haver assassinat, fa molt de temps, una noia de 15 anys amb qui va mantenir en secret una relació amorosa quan ell en tenia 34"

Joël Dicker va nèixer a Ginebra el 1985. Els estudis no eren lo seu i amb 10 anys va fundar una revista La Gazette des Animaux (La revista dels animals). Gràcies a aquesta revista va rebre el Prix Cuneó a la Protecció de la naturalesa i fou nombrat l'editor jefe més jove de Suïssa.

El llibre La veritat sobre el cas de Harry Quebert va ser reconegut amb el Grand Prix du roman de l'Académie française el 2012, premi literari creat el 1918 per l'Academia Francesa.

Llibre no disponible