Los desorientados, Amin Maalouf

Títol: Los desorientados

Autor: Amin Maalouf

Pàgines: 524

Idioma: Castellà

Arrel de la crònica que vaig fer de "El noi sense color i els seus anys de pelegrinatge", vaig topar-me amb la ressenya d'aquest llibre. Vaig trobar l'argument suggeridor i el vaig regalar a la Montse per Nadal.

La ressenya deia que es tractava d'un llibre sobre la història d'uns antics amics que després de vint-i-cinc anys es retroben. 

Mogut per un automatisme habitual en mi, vaig fer, de seguida, el compte enrera: què feia jo fa vint-i-cinc anys? en tenia dinou i me'n vaig anar al Brasil. Igual que alguns dels protagonistes de la història, vaig marxar del meu país per anar a buscar "les respostes de l'adolescència" en un país desconegut i amb una realitat desconeguda. La diferència, i no pas insignificativa, que al cap de nou mesos vaig tornar mogut per l'enyorança dels meus.

A voltes m'endinso en la imaginació i penso, des de la maduresa actual, que faria si ara tingués dinou anys!. És pensament purament especulatiu i fora de tota lògica, sóc el què sóc com a fruit de cada minut de la meva història, però no per això puc deixar de fer volar coloms.

Quan fem aquest exercici de preguntar-nos el que ens agradaria haver estat, només ho podem fer des d'una premissa per a mi essencial, l'acceptació incondicional de la meva persona, ja que el perill de caure en rebutjar aquells aspectes que no m'agraden de mi mateix fàcilment em podria portar a la tristesa i a l'autocondemnació. 

Hauria gaudit més dels estudis. Sí, m'hauria agradat donar una dimensió més internacional a la meva formació acadèmica i deixar-me amarar per altres punts de vista. Potser fins i tot m'hauria agradat viure en un altre país, i tenir aquella sensació de sovint tornar a la meva Catalunya i Vic. Sóc dels que m'ha agradat més sempre tornar que quedar-me.... Però potser res del que gaudeixo ara tampoc hauria passat, i hauria estat una llàstima no conèixer a la Montse, no gaudir de la Clara, la Paula i l'Arnau,... i tantes altres coses més que m'envolten.

En fi, com escriu en Miquel Martí i Po: I som on som; més val saber-ho i dir-ho. I assentar els peus en terra i proclamar-nos hereus d'un temps de dubtes i renúncies en què els sorolls ofeguen les paraules i amb molts miralls mig estrafem la vida.

També la podeu trobar en el blog LITERATURA CONTEMPORÀNIA DEL SEGLE XX

Llibre disponible