Títol: La felicidad, desesperadamente
Autor: André Comte-Sponville
Pàgines: 102
Idioma: Castellà
"Solamente tendremos una felicidad proporcional a la desesperación
que seamos capaces de atravesar"
Novament un llibre de filosofia i, una vegada més, un llibre d'André Comte-Sponville. Per tant, filosofia de la bona.
A través de la creació d'un diàleg entre Plató, Aristòtil, Spinoza, Epicur. Montaigne... Comte-Sponville s'endinsa en un terreny pantanós que és el concepte de felicitat i el de l'esperança.
En el llibre, que és la transcripció d'una conferència que l'autor va realitzar a la ciutat francesa de Bouguenais dins del cicle Les Lundis Philo, es parteix de la definició de felicitat com "la felicidad, la que los griegos llamaban "sabiduría", la que es el objetivo de la filosofía, es una felicidad que no se obtiene a golpe de drogas, de mentiras, de ilusiones, de diversión, en el sentido que Pascal da a este término; es una felicidad que se obtiene en una cierta relación con la verdad: una verdadera felicidad o una felicidad verdadera"
I continua... "se trata de pensar no lo que me hace feliz, sino lo que me parece verdadero, a condición de que trate de encontrar, ante esa verdad, por muy triste o angustiosa que sea, el máximo de felicidad posible. La felicidad es el objetivo, la verdad es el camino.", i aquí apareix una controvèrsia ja que moltes persones preferirem abans una falsa alegria que una veritable tristesa.
Per tant, "Lo esencial es no mentir y, antes, no mentirse. No mentirse sobre la vida, sobre uno mismo, sobre la felicidad."
Per a què serveix, doncs, la filosofia? perquè no som feliços. A vegades no som feliços perquè les coses no van bé; però d'altres no som feliços ni tan sols quan les coses van més o menys bé. I què ens falta per ser feliços quan ho tenim tot per ser-ho? Saber viure en el sentit profund de l'expressió. Saber viure en el present, en la desesperança. Qui viu en l'esperança és aquell que viu desconnectat del present i esperant un futur sempre millor. Però això ens porta a una insatisfacció i frustració permanent.
Hi ha felicitat quan desitgem el què tenim, el què fem, el que som; hi ha felicitat quan desitgem el que no ens falta. Si tenir esperança és pensar que puc tenir coses millors, puc fer coses millors, puc ser millor... tenir desesperança és aprendre a gaudir del què tinc, del què faig, del què sóc... perquè la desesperança és un desig que la seva satisfacció depèn de mi, en canvi l'esperança és un desig que no depèn de mi.
Acabo aquesta dissertació d'avui, un pèl espessa, amb un pensament de Sèneca (any 4 aC): "Quan hagis desaprès a esperar, t'ensenyaré a estimar".
També el podeu trobar en el blog PHILO-SOPHIA. AMOR PER LA SAVIESA
I continua... "se trata de pensar no lo que me hace feliz, sino lo que me parece verdadero, a condición de que trate de encontrar, ante esa verdad, por muy triste o angustiosa que sea, el máximo de felicidad posible. La felicidad es el objetivo, la verdad es el camino.", i aquí apareix una controvèrsia ja que moltes persones preferirem abans una falsa alegria que una veritable tristesa.
Per tant, "Lo esencial es no mentir y, antes, no mentirse. No mentirse sobre la vida, sobre uno mismo, sobre la felicidad."
Per a què serveix, doncs, la filosofia? perquè no som feliços. A vegades no som feliços perquè les coses no van bé; però d'altres no som feliços ni tan sols quan les coses van més o menys bé. I què ens falta per ser feliços quan ho tenim tot per ser-ho? Saber viure en el sentit profund de l'expressió. Saber viure en el present, en la desesperança. Qui viu en l'esperança és aquell que viu desconnectat del present i esperant un futur sempre millor. Però això ens porta a una insatisfacció i frustració permanent.
Hi ha felicitat quan desitgem el què tenim, el què fem, el que som; hi ha felicitat quan desitgem el que no ens falta. Si tenir esperança és pensar que puc tenir coses millors, puc fer coses millors, puc ser millor... tenir desesperança és aprendre a gaudir del què tinc, del què faig, del què sóc... perquè la desesperança és un desig que la seva satisfacció depèn de mi, en canvi l'esperança és un desig que no depèn de mi.
Acabo aquesta dissertació d'avui, un pèl espessa, amb un pensament de Sèneca (any 4 aC): "Quan hagis desaprès a esperar, t'ensenyaré a estimar".
També el podeu trobar en el blog PHILO-SOPHIA. AMOR PER LA SAVIESA
Llibre disponible
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada