"Estima'm quan menys m'ho mereixo, perquè és quan més ho necessito"
Ambivalència és la presència simultània de sentiments oposats envers una mateixa persona o una mateixa cosa. Aquest és la sensació que defineix el meu estat després d'acabar aquesta novel·la/crònica.
Aquests darrers dies, arrel d'un assumpte professional, he estat treballant els quatre conceptes que es deriven de l'arrel etimològica -patia (forma sufixada del mot grec phatos que significa "sofriment", "malaltia"): a-patia, anti-patia, sim-patia, em-patia. No faré un assaig sobre els quatre conceptes, tot i que resulta interessant per comprendre com ens situem davant dels altres i com ens influeix alhora d'actuar en el seu "sofriment". Però avui, quan he acabat de llegir aquest relat i reflexionar sobre aquesta entrada en el blog, sentia l'ambivalència entre antipatia i empatia.
Antipatia davant del protagonista secundari de la novel·la, encara que podria donar la sensació que n'és el protagonista, en Santiago Mainar. La persona que va ser declarada culpable de l'assassinat de l'alcalde de Fago a l'any 2007. Sense voler jutjar el seu acte i entrar en aspectes psicològics del personatge, el comportament d'aquest durant tot el procés m'ha generat repulsió i ràbia de veure com (mal)tractava a la seva família i a ell mateix davant d'un discurs victimista, idealista i negligent; com menyspreava els esforços i l'empatia de moltes persones que, sense cap obligació, es desvivien per la seva causa. També antipatia a tot el circ mediàtic que són les cadenes de televisió, amb els seus judicis paral·lels, ratllant sinó traspassant els codis ontològics de la pràctica professional.
Però també empatia per una dona, per l'autèntica protagonista de la novel·la, per qui humanitza el sofriment, per qui aposta per un amor incondicional, per qui s'aixeca una i altra vegada, per qui es pot arribar sentir ràbia i ganes de dir-li "no siguis tonta i deixo estar", és Marisa Mainar, germana del Santiago. No puc jutjar la seva actitud i el seu comportament, em semblaria una falta de respecte, però si que puc sentir-hi empatia, puc intentar comprendre les emocions i els sentiments d'aquesta dona davant tota la situació amb la qual un dia al llevar-se li canvia la vida.
No és una bona novel·la, més aviat mediocre. En alguns moments he tingut la sensació de participar d'aquest circ mediàtic que pot arribar a ser el periodisme i la justícia. Però si es comença et fa entrar en un circuit emocional que impulsa a finalitzar-la i no et deixa indiferent.
Vull acabar amb el proverbi xinès amb el qual iniciava l'entrada i que m'ha fet pensar molt:
"Estima'm quan menys m'ho mereixo,
perquè és quan més ho necessito"
Llibre disponible
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada